fòbics

UN KIBUTZ ISRAELIÀ AMENAÇA LA VIDA SEXUAL DE LES MOSQUES.

Aquest kibutz es diu Sdé Eliahu, i és (junt amb En HaNatziv, Xluhot i Tirat Tzvi) un dels quatre religiosos que hi ha a la vall de Bet Xean, un poc al sud del Llac de Galilea.

En aquest kibutz hi ha una fàbrica, que se diu BYO-BEE, destinada a castrar les mosques mediterrànies, conegudes per la seva gran aficció a picar la fruita.

Les primeres mosques en vol, apareixen al mes de maig, i les femelles realitzen la posta, introduïnt l’oviscapte per sota l’epidermis dels fruits a l’inici de la maduració, dipositant en una mena de bossa, un grup d’ous (uns 8 o 10), operació que es repeteix moltes vegades en diferents fruits.

D’aquests ous, néixen les larves, blanques i sense potes, que en pocs dies malmeten el fruit, i en arribar a la darrera fase de desenvolupament larvari, s’en surten, es soterren, i formen la pupa, d’on sortirà una nova mosca adulta.

Tot aquest cicle, en condicions òptimes de temperatura i humitat, té una durada d’uns 20-22 dies, per lo que a les nostres comarques, pot tenir de 4 a 6 generacions a l’any.

Els atacs de la mosca de la fruita, tenen una forta incidència en els diferents sectors fruiters de les nostres comarques:

En primer lloc, per la pèrdua total del fruit, que es perd, tant sols hagi estat “picat”.

En segon, obliga a l’agricultor a realitzar tractaments fitosanitaris, d’alt cost econòmic i d’una gran incidència en la programació d’estrategies de control de plagues, respectuoses amb el medi ambient i la legislació sobre residus.

Finalment, la presència de fruits afectats, origina una forta despesa econòmica en la fase de post-collita (obligada tria de fruits), i en la comercialització, pel rebuig total de la partida.

Les mosques famelles són fermentades una sola vegada, i aquesta dada és importantíssima, com podrem veure a continuació.

Resulta que els mascles són molt actius i polígams, (seguint el lema de ‘per què fotre la vida d’una famella quan se’n poden fer felices tantes’) i multitut de moscones els persegueixen, com si fossin ‘celebrities’ fins que consegueixen rebre la seva atenció sexual.

Castrant els moscos (vull dir, les mosques mascles) i escampant-los pel món, les mosques (famelles) que es creuen fecundades ja no emprenyaran ningú més, ni posaran cap ou, i així, poc a poc, s’acabaran les mosques mediterrànies: sense pestilents fitosanitaris i sense contaminació ambientària.

Cinc bisbes regien la cristiandat mundial: a Roma, Alexandria, Antioquia, Jerusalem i Bizanci. El romà tenia una preferència determinada, ja que es considerava sucessor de Pere i, ademés, vivia a la capital de l’Imperi.

Quan Constantí se traslladà a Constantinoble, començà la primera esquerda. Ademés, els orientals feien la litúrgia en grec, mentres que els occidentals la feien en llatí.

Les bregues entre els papes i els patriarques bizantins se feren més espesses, fins que es separaren definitivament.

Ja fa 955 anys des de que el papa Lleó IX i el patriarca Miquel s’excomulgaren mútuament i donaren lloc al que es diu el Cisme d’Orient. L’església occidental quedà baix la crossa papal de Roma i a Bizanci un munt de patriarques es feren amos dels fidels orientals.

Així, en lloc d’haver-hi un papa a l’Orient, diguem a Istanbul (o Costantinoble), hi ha un caramull de patriarques autocefàlics escampats pels països orientals. A Istanbul seu en Tomeu I, considerat el ‘primer entre iguals’.

A Rússia morí el passat 5 de desembre el senyor Alexei Mikhàilovitx Rüdiger, o el patriarca Alexíi II de Rússia, que fou reclutat a la KGB (que en rus se diu ‘cagabé’) el 28 de febrer de 1958 i ordenat patriarca el 10 de juny de 1990.

Després de la mort d’aquest barbut senyor als quasi vuitanta anys de la seva vida, començaren les eleccions del seu successor. Tres candidats començaren la carrera: en Filaret de Bielorus, en Climent de Kaluga i el senyor Kiril Mikhàilovitx Gundiàiev i en Gundiàiev és el que l’ha guanyada. Per cert que tots tres foren agents de la KGB i tenien noms secrets: en Filaret era n’Ostrovskii, en Climent era en Topaz i el nostre nou patriarca rus era en Mikhaílov.

A Rússia el coneixen també pel nom de Tabàtxnii Mitropolit (el Metropolità del tabac), ja que el seu nom fou involucrat en un escàndol d’importació de tabac i alcohol, fa devers quinze anys. Tammateix, no he arribat a esbrinar, ja que no el conec personalment, si és fumador o no, o si li agrada beure un glopet de vodka de tant en tant.

De totes maneres, sembla que és un simpaticot i carismàtic, i un broadcast superstar, ja que feu feina com presentador d’un programa televisiu molt popular (sobre assumptes religiosos), que considera que les noccions ‘occidentals’ dels drets humans van tortes i no s’acoblen amb les doctrines ortodoxes (KaGueBeníssimes).

“No puc entendre el per què m’han anomenat Papa, si no he fet mai cap favor a ningú” .

Una expressió papal que podríem posar com lema de la santa mare església durant l’època en què Gian Pietro Carafa cofà la tiara i en moltres altres èpoques.

Roma estava en molt mal moment. Encara no s’havia recuperat del saqueig que sofriren de mans de Carles III de Borbó (que hi morí, oh dolça divina venjança!) i les seves tropes imperials, menys de trenta anys abans. Gian Pietro pujava al Tron de sant Pere amb el nom de Pau (IV) just firmada la Pau d’Augsburg, o la Pau de les Religions – les cristianes (catòlica i reformista), clar, que en aquell temps ningú parlava de paus amb els Turcs o amb els desgraciats jueus.

La santa mare trobava en aquest vellet de 79 anys un digne defensor de la santa seu i de la santa fe. Havia estat nunci papal a terra hispana i covava un odi abismal envers els ocupadors de sa natal Nàpols i saquejadors de la Ciutat Eterna i que havien permès (baix el regnat de l'Emperador Carles Ier d’Espanya) que els luterans rebessen drets “cuius regio, eius religio” (que obligava els ciutadans de cada minúscul principat seguir la religió de llur regent) als principats alemanys. No és que estimàs, tampoc, els jueus, a qui convertí en esclaus i tancà dins el ghetto, en front de l'illa Tiberina (devers l'actual Via Catalana)

Fou un papa tan simpàtic que els romans, que li havien dedicat una estàtua a un lloc principal de Roma, la mutilaren i demoliren. I també calaren foc al palau de l’Inquisició, la qual ell havia renovat, i saquejaren el convent dominic (que eren els que dirigien el sant Ofici), alliberant els presoners de l’Inquisició.Els seus ossos, que havien estat enterrats a la Basílica de sant Pere, foren traslladats més tard junt als de Catalina Benicasa (de Siena), a l’antic temple de Minerva, guardat per l’obelisc berninià i convertit en església de Sta. Maria sopra Minerva .

Han passat quatre cents cinquanta anys i tot a millorat. Ja no hi ha pau entre les religions i el papa actual no és fanàtic ni antipàtic.

Què bé!

bibliografia:

S.W. Baron. A Social and Religious History of the Jews (Editat per Columbia University Press, 1967). Cap. XIV, pag. 33

Wikipèdia http://en.wikipedia.org/wiki/Pope_Paul_IV

i http://es.wikipedia.org/wiki/Paulo_IV

Els aficionats al futbol d'Anglaterra tenen fama de ser molt violents. Qualsevol partit se pot convertir en una batalla campal.

A l’illa de la calma no n’estam avesats a coses per l’estil. La majoria s’estima més veure el futbol a la tele i els que van a Son Moix s’ho prenen amb més filosofia.

Però mira per on, un grup d’indis pell roges (això és el que deia el diari, però ja ho sé no se tracta d’indis del Balears, sinó d’un grup d’extrema esquerra ‘RedSkins’) atacaren el dia de Cap d'Any un pobre desgraciat mallorquinista ‘cap-pelat’ (skinhead) d’extrema dreta i el deixaren capolat. Pot ser s'emprenyaren que no tenia 'cuero cabelludo'?

I ara els municipals no saben, pobrets, si se tracta d’una película de vaqueros, d’un partit de futbol, o d’una moció de censura al parlament.

No tan sols això, sinó que ara hauran de decidir els sussoditxos clubs deportius si s’apunten a les pròximes eleccions al Parlament Balear, un a cada punta de la Cambra on tal vegada posin més vitalitat als debats.

Les mallorquines quedarem aporugades, sense eima de sortir fora de casa a segons quines hores i segons quins llocs, i cada vegada que vegem un cap-pelat o un pell roja ens posarem a l’aguait per por de rebre qualque cop de maó.

Tenc la mala impresió que a Cort no acaben de comprendre que això no és viure, el no poder sortir de nit sense haver d'anar armada o amb un parell de guardaespatles.

Podrien posar un parell més de municipals en els llocs crítics, allà on s’hi passetgen aquests indis, de dretes o d’esquerres?

Abans de convertir-se en seu de l'Audiència Territorial, el palau de Can Berga fou la casa d'un gran senyor, orgull de tota Mallorca i àdhuc de totes les Espanyes; un senyor a qui li escabetxinaren la meitat dels 400 infants que estaven a les seves ordres a una batalla per Itàlia, però que un poc més tard el posaren al cap d'un terç de dragons que lluità de valent a la gloriosa batalla de Nordlingen on varen matar devers dotze mil punyeteros luterans l'any 1634 (justícia, senyors, justícia!). Un senyor que es convertí en Capità General Interí i Procurador Reial del Regne de Mallorca. Idò resulta que aquest senyor començà la seva història pública repartint justícia a la Ciutat de Mallorques, i més concretament als membres de la facció dels Canavall.

Coneixeu la història? Idò escoltau!

Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, Un jovenet noble i ardit, de nom Nicolau Rossinyol que perdé el cap per una joveneta formosa i bella, de nom Isabel d'Anglada. Però resulta que eren fills, respectivament, de dues cases nobles que Mallorca era massa petita per fer-les conviure plegades. En Colau era de Canamunt i na Bel de Canavall. Les famíles no podien comportar que els rancors mil·lenaris acabassin en unes noces i per tant les prohibiren. Bé, la rondaia no la contaré, però acabà que, morta na Bel i vel·lada a Sant Francesc, arribà en Colau de nit negra i el trobaren l'endemà dins un bassiot de sang, amb la llengua arrabassada.

Les lluites entre els dos bàndols nobiliaris d'Amunt i d'Avall seguiren i, l'any 1615, fou assassinat el senyor Arnau de Santacília i Pax (o Pacs). El seu germanet Pere decidir venjar la seva mort i a fil d'espasa passaren 800 persones en les bregues que se lliuraren (justícia, senyors, justícia!).

l·l (Fou el preludi de l'assassinat del jutge Jaume Joan de Berga i Sales [que no vivia a Can Berga sinó darrere la Seu, a Sant Pere Nolasc] a mans dels Canamunt, on no valgueren excuses de 'què en som jo de la mort d'en Berga?', ja que la justícia no mirà prim i feren net per tot allà on pogueren).

Idò resulta que aquest senyor Pere de Santacília és aquell Capità General i Procurador Reial de qui parlava unes línies més amunt (si, era de Canamunt). Aquest senyor era l'amo del palau que ara se diu d'en Berga, a la Plaça del Mercat, allà on sor Thomaseta va seure damunt una pedra (que ara està incrustada a l'absis de l'esglèsia de Sant Nicolau) esperant que li fessin justícia i la deixassin entrar al convent de les Agustines de Santa Margalida.

Haurien pogut deixar la pedra un poc més a prop de Can Berga, que així hi podríem seure ara més tranquil·lament mentres esperam que s'acabi la vaga dels Jutges, que ara mengen fetge, i ens tornin fer justícia, tan com se pot aprendre de les il·lustres famílies que composen la Història d'aquest indret.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Març 2010					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
1	2	3	4	5	6	7
8	9	10	11	12	13	14
15	16	17	18	19	20	21
22	23	24	25	26	27	28
29	30	31

• Amenaça a la vida sexual
• El Patriarca Tabaquer
• Pau IV
• Red Skin
• Mengen fetge
• Ai, quin putín!
• dream, dream, dream
• Dòminus vobiscum
• bibliofòbia
• xenofòbia

• General [14]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom